Quin preu té la cultura? No ens queda una altra: hem de repensar el model de subvencions que hem tengut fins ara i quines alternatives tenim en aquests moments pel finançament de projectes culturals.
Vos deixam el texte d’una conferència de Jaume Colomer que tracta sobre aquest tema.
Feu clic per accedir a def-viabiltat-projectes-culturals.pdf
A debatre!
Plataforma X Cultura 
Vos vull deixar algunes dades objectives del Pressupost del Govern Balear de 2010 i 2009 (entre parentesi)
– Foment de la cultura a les Illes Balears 2.098.000 € ( 2.072.266 €)
– Manteniment Palau de Marivent 1.333.000 € (1.136.233 €)
– Promoció, protecció i serveis a la dona 3.475.000 € ( 3.773.604 €)
– Promoció i foment de l’Esport 26.000.000 € (17.413.000 €)
– Foment del sector agrari 50.000.000 € (48.700.000 €)
– Promoció industrial / tecnològica 18.000.000 € (18.590.718 €)
Més dades:
Un article del Balears:
La crisi passa factura a la cultura
Malgrat l’actual conjuntura econòmica i la tendència decreixent de la despesa cultural a les Balears, alguns àmbits, com ara el cinema i les arts escèniques, varen aconseguir mantenir-se durant 2010
http://dbalears.cat/actualitat/cultura/la-crisi-passa-factura-a-la-cultura.html
Viu la cultura de subvencions?
Quines alternatives hi ha?
El micropatrocini funciona?
Ha de ser gratuïta (pel públic) la cultura?
Què en pensau?
Sembla clar que el model de subvencions a la cultura basat en criteris que no eren els d’eficàcia empresarial ha tingut com a conseqüència (com ha passat també amb l’agricultura i amb certes indústries com la del calçat) l’adaptació excessiva del teixit productiu a aquest model i la distorsió del mercat per l’intrusisme de l’administració (que ha actuat com a productor i com a comprador a la vegada). Per tant, perquè siguin viables altres formes de finançament (i les empreses comencin a espavilar i a actuar com a empreses), cal que al mateix temps l’administració deixi de fer competència deslleial al sector privat.
Estic d’acord amb tú però tenc el mateix temor que vaig tenir a la conferència de Jaume Colomer: s’enten amb les afirmacions que fas que les empreses privades han d’assumir tot el cost de la cultura?. La meva por es que els tres polítics presents a la conferència pot ser ho entengueren així. Si creuen que les empreses privades son el finançament cultural crec que anam malament!.
En aquests moments estam construint un nou model de finançament de la cultura i necessitam tenir clares quines son les regles del joc:
-La cultura es un be comú, patrimonial, que com a tal obliga a les administracions a protegir i fomentar.
-La cultura pot ser el “factor x” per sortir de la crisis. Estic convençuda que si en lloc d’invertir 528 milions d’euros del finançament públic de les Illes Balears a infraestructures turístiques, primeres línies, paisatge urbà i natural… ho haguessin fet en valors intangibles com la cultura i l’educació hauriem espabilat abans i pot ser no estariem tan malament.
-Les administracions han d’invertir en cultura i sobretot en projectes de risc. Ara mateix e ho estan fent en espectacles que bé els podria dur una empresa privada. No s’ha de confondre oci amb cultura!
-Estic cansada de sentir a les administracions que els projectes culturals han de tenir un cost 0. Si es així… les empreses privades necessitam a l’administració per dur endavant un projecte cultural?.
Crec en un model de finançament híbrid en el que quedi clar quin es el paper de l’administració i quin es el del sector privat. Necessitam complicitats!. Només així podrem dur a terme accions coordinades, consensuades, participatives, co-creades i horitzontals.
És cert, que en certs àmbits culturals l’Administració actua amb com a productor i comprador, en el tema que m’ocupa (edició de llibres) totes les institucions editen els seus propis llibres (fet que fa una clara competència a les empreses privades) a més després aquests llibres queden guardats a un magatzem lluny d’una vida comercial.
És això que volem?
Jo crec que hem de canviar el model de finançament i ha d’estar repartit (en general) entre les administracions, les empreses i el públic ; supòs que el principal repte és aclarir en quina proporció ha de col.laborar cada un (depenent de les carecterístiques del projecte, com diu Colomer)
I també els 3 han de saber retrobar el seu lloc:
-El públic ha de ser conscient que la cultura té un preu
-L’administració ha de trobar el seu paper
-El sector no ha de crear projectes “adhoc” per subvencions o per administracions, sino que ha de crear per aportar un valor afegit.
Us don la meva opinió, encara que jo només estigui en la banda dels que creen (paraula un poc grossa).
No estic a favor d’aquest concepte de que la cultura s’ha de regir per les regles del sector privat (competència, etc) que tant defensa el model lliberal. En aquest cas no podrien existir ni biblioteques públiques ni filmoteques (competència deslleial amb llibres i sales de cinema).
Això no vol dir que la administració no hagi de treballar i planificar amb la producció privada ni que la cultura hagi de ser gratuïta.
Estic molt d’acord amb l’escrit d’en Miquel.
El debat del fòrum és molt interessant però em sembla que oblideu un punt bàsic que per a mi depenen tots els altres: Quins serveis públic volem? (si pensam, com és el meu cas, que hi ha d’haver serveis públics)
Es difícil de imaginar un nou model de finançament, de creació o de distribució de la cultura, sense saber quin és el model de societat que defensam.
Tenir clar si es vol una societat més justa en la que tots tenguin accés a la sanitat, a l’educació, al transport o a la cultura és, al meu parer, molt més important que el discutir sobre passar de estructures verticals a horitzontal (terme molt a la moda darrerament)
Comparteixo amb vosaltres un audiovisual produit per Transit projectes molt interessant: http://www.youtube.com/v/PuyY7aWYBGA&autoplay=1
Un altre vídeo amb algunes idees:
La política de precios. Herramienta de marketing y financiación / Gestión Pública de la Cultura
I més informació!
La cogestión público-privada de servicios culturales / Gestión Pública de la Cultura
Estic d’acord amb que Administració i el sector privat han d’anar certament de la mà. S’ha de planificar i evitar que es facin la competència, i fins i tot poden estar plegats ambdós amb projectes molt cars, com ara la dança (portar un ballet a Mallorca té un cost d’entre 60.000 i 80.000 euros). Un dels problemes més clars que tenim aquí a la illa és el públic. Moltes vegades les propostes no arriben a la gent. Sempre he pensat que a Palma li manca publicitar els seus “productes” culturals. Quan a Barcelona hi ha un acte de qualitat, la ciutat s’omple d’OPIS, cartells, etc. És a dir, aquell lloc respira o Primavera Sound o InEdit o el que sigui. Ja m’enteneu. I això es contagia. Es nota quan una ciutat sent orgull per la seva oferta cultural. Per això manca difusió (els mitjans tradicionals ja no tenim tant de “poder”) i educació. Per una altra banda, de què serveixen els punts d’informació turística de Ciutat? De res, està demostrat. Ahir horabaixa (a les 17,30), l’oficina de Turisme que hi ha aprop de correus estava ben tancada, quan a Palma hi havia bastants estrangers intentant passar s’horabaixa. És una vergonya.
Per una altra banda, em demano per espais que estan en una situació d’infrautilització. Em refereixo per exemple al Mar i Terra. Sé que funciona com a casal de barri (està molt bé, d’acord), però es programa poquíssim. Es va pensar de manera adequada quan es va decidir rehabilitar-lo tal i com està pensat ara?
Així mateix no em sembla correcte que l’Ajuntament programi còmics televisius i d’èxit als nostres teatres. Però aquí sabem el gran pes (influència, negocis) que té una empresa privada amb el partit polític de torn.
Per acabar: si us plau, una pàgina web ja amb tota la programació i actes culturals de Mallorca. És molt necessari. Amb links per comprar les entrades per internet. Ens hem d’adaptar a les noves formes de consum. Molta gent no mou el cul per anar a comprar les entrades anticipades al centre de la ciutat. No poder comprar algunes coses per internet sembla que només passa aquí.
Estic totalment d’acord en que la cultura ha d’estar a l’abast de qualsevol persona, pertanyi a la classe social que pertanyi i pugui o no pagar-se l’accés a ella.
Però no crec que sigui el mateix xerrar de cultura pública que de la cultura com a servei públic.
Crec que quan parlem de la intervenció de la iniciativa privada oblidem la gran oportunitat que ens ofereixen els patrocinis i mecenatges de marques per ajudar a desenvolupar projectes culturals d’accés lliure i gratuït per a qualsevol persona, o el suport que pot suposar en moments puntuals el micropatrocini de marques per a projectes ja desenvolupats.
Això és: cultura pública (de lliure accés) amb finançament privat.
Evidentment, per traçar un pla que preservi la cultura i el patrimoni a mitjà-llarg termini (al marge d’accions puntuals) me pareix imprescindible comptar amb el finançament públic que faciliti programes de desenvolupament i gestió sense resultats immediats (aquest és sempre el problema de la marca, la dependència de la tornada d’inversió que, desgraciadament, mai es mesura des del creixement personal del consumidor sinó des del creixement dels beneficis de la marca).
En resum, sí a la cultura pública a través del finançament de marques per a projectes puntuals i sí a la cultura com a servei públic per desenvolupar programes de desenvolupament i gestió a llarg termini.
El concepte de Servei Públic correspon a allò que cites al principi: “…la cultura ha d’estar a l’abast de qualsevol persona, pertanyi a la classe social que pertanyi i pugui o no pagar-se l’accés a ella” com és el cas de la sanitat o de l’educació.
O per dir-lo millor, tothom té dret a l’educació, la sanitat o la cultura.
Estic d’acord en que s’han de trobar formes mixtes privat-públic sempre que no s’alteri el sentit del producte. I que el treball cultural només es pot pensar amb projectes a llarg termini (Difícil, ja que els polítics treballen, quan treballen, a curt termini)
Quan parles de cultura pública (de lliure accés) amb finançament privat, l’única cosa que veig és el serveis que les caixes d’estalvis oferien culturalment (estaven obligades per llei) i que ha donat un lloc d’exposicions com el Gran Hotel.
Sense estar completament en desacord amb la participació de patrocinadors o mecenatges (encara que no crec que ens ofereixen grans oportunitats, al manco per ara) trob que s’ha d’anar molt alerta. Vulguis o no, els patrocinadors cerquen vendre i volen que el teu producte els ajudi a vendre. En aquesta societat a on el valor comercial és el valor moral superior, no crec que el paper de la cultura sigui de crear productes mercantils. Jo, personalment, veig la creació artística com un combat contra la societat de consum.
No m’agradaria haver d’actuar amb un sponsor com el Nou Parc Temàtic de Mallorca (que esper i faré tot el possible perquè no es dugui a terme).
Serem lliures de crear els espectacles que volguem si darrera tenim com mecenes un banc o un grup de informació? No hauran de practicar autocensura els que voldran tirar projectes endavant?
A més hi ha un trasbalsament ideològic i filosòfic important si els mecenes són els principals finançadors de la cultura, aquesta deixa de ser un dret i es converteix en una donació.
No és el mateix exigir un dret que acceptar la caritat.
Per dia 5 de novembre, crec que també estaria molt bé poder parlar sobre la Llei de Mecenatge en vigor a Espanya, que està molt per darrera d’altres països. Algú en sap d’aquest tema? És un repte canviar-la per estimular la posada en marxa de projectes privats.
També podríem parlar de fins a quin punt han de prendre decisions els polítics dins el món de la cultura pública. Sembla que s’ha instaurat el model i es veu de manera natural que els gerents d’algunes fundacions no tenguin ni idea de cultura. I em sap greu, però amb això crec que no hi hauríem de passar ni una. També es podria tractar el tema dels concursos públics per accedir a algunes places de gerent de museus i fundacions. Estan ben redactats? Els jurats són professionals? A les illes anam molt endarrerits amb aquest tema.
Aquestes observacions estan molt bé per dia 5! Veurem si algú te informació sobre això però, no creus que pot anar a l’apartat d’accions concretes? Tens alguna idea de com es podrien traduir els temes que comentes en accions puntuals que poguem dur a terme? Continuam!
És difícil, però crec que denunciant sense aturar aquestes coses pot servir d’alguna cosa. Fent comunicats de premsa desde la Plataforma (enviar-los als mitjans tradicionals), penjant-los a les xarxes socials, fent-li arribar als polítics el descontent (cada dos per tres els veim a actes: podem apropar-nos a ells i educadament assenyalar què és el que no s’està fent bé). S’ha de fer de manera constant. Per una altra banda, perquè la gent en prengui consciència sobre el codi de bones pràctiques al món de la cultura, crec que es podria anar per l’escoles fent conferències educatives sobre la qüestió. Així mateix, cal que impliquem també a la UIB, als professors d’Història de l’Art, que són els que en saben del codi de bones pràctiques a museus. En privat sembla que tots els “culturetes” pensam igual, però després la gent calla en persona. Si ens unim tots, potser podrem fer sentir més la nostra veu. He comprovat que quan l’opinió pública es torç en contra d’un polític, aquest sol rectificar. És el que hem de fer. Crear opinió pública sobre aquestes qüestions. Sé que és difícil, però aquesta iniciativa de la Plataforma va per aquest camí. És l´única manera que ens escoltin. Els hem de treure els colors. Als polítics els va molt bé que els temes culturals tenguin poca visibilitat, sobretot els dolents. Que en parlem i li donem voltes, que cada cop siguem més els disconformes, els fot molt.
Continuo pensant, doncs.
Per cert, les associacions culturals de professionals haurien d’exigir la seva presència als jurats de càrrecs de cultura en fundacions, museus, etc. Ho diu el codi de bones pràctiques aprovat pel ministeri de Cultura. S’hauria de fer un comunicat de premsa per recordar-li això als polítics.
Per últim: S’ha d’exercir control sobre el que es fa. Els polítics no es controlen a ells mateixos, per això hem de denunciar constantment, ser mosquetes colloneres. Ho hem de fer en la mesura que poguem.
Pensaré amb més coses. Però crec que la millor campanya de conscienciació és la difusió d’aquestes pifiades a la gent, que no es beneita. Hem de parlar i denunciar ara que podem.
Ens veim per aquí i dia 5.
Veim que amb comentaris així anam per bon camí. El dia 5 segur que serà productiu.
Moltes gràcies a tots per la participació i continuau!!
Una entrevista amb Pau Rausell, especialista en economia i política cultural http://revistatecnic.net/personaje/2010/12/entrevista-a-pau-rausell-especialista-en-economia-y-politica-cultural/
Un article sobre com està canviant la gestió de la cultura i quins son els nous models de negoci des de l’aparició d’internet i les xarxes socials.
LA CULTURA, SUS INDUSTRIAS Y LOS NUEVOS MODELOS DE NEGOCIO http://noticias.terra.com.ar/sociedad/la-cultura-sus-industrias-y-los-nuevos-modelos-de-negocio,8f98b93f60d23310VgnVCM3000009af154d0RCRD.html
Borja-Villel: El modelo basado en la industria cultural y el negocio ha fracasado: http://www.publico.es/culturas/404233/un-museo-no-puede-competir-con-pixar